Raw Dreams – Alina Melnikova
From March 13th 2024 to Apr 11th 2025 – open by appointment
What is a landscape?
A place? A view? An image? A hallucination?
They say landscape exists only under the gaze of the modern human: one who, emerging from the industrialized city, longs to escape it, drawn by a nostalgic yearning for an unattainable, original nature. Since the seventeenth century, notions of separation, loss, alienation, and dispersion have been inseparable from the feeling of nostalgia. An awareness of an irreversible fracture between humans and the world, between the self and nature. This sentiment permeates philosophy, literature, poetry in Romanticism, and, of course, landscape painting, too. In this sense, the depiction of landscape became one of the aesthetic embodiments of nostalgia. Nostalgia reaches toward the past and memory, or rather, a disorder of memory: an excess of longing for lost time, a resistance to accepting the irreversible nature of time; it is also tied to displacement and the loss of reference points, a longing for a homeland – a mal du pays (1).
The latest paintings by Alina Melnikova seem to both engage with, and question, that melancholy, that poignant sense of separation.
In Raw Dreams, Melinkova constructs her images with oil brushstrokes that mimic the immediacy of a marker’s trace: a continuous, precise, and uniform line, almost impossible to blur, reminiscent of her works on paper where markers and airbrushes create clean, direct lines and forms. On these canvas, the appearance of a continuous trace arises from the meticulous application of oil paint: the texture is not defined by gradients or shifts in color intensity but through the careful juxtaposition of tones, through brushstrokes that strive to remain separate, avoiding any merging.
Melnikova’s painterly gesture plays with this technical trick, perhaps challenging, with a nod to the instinctive spontaneity of naive mark-making, the solemnity of traditional landscape painting. She creates scenes that oscillate between the figurative and the abstract, where the image doesn’t offer itself as representation but as suggestion, like the faint echo of a barely remembered dream, just as the series title suggests.
In her two large canvases, which set the prevailing tone of this body of work, dense and tangled vegetal and atmospheric forms stretch across the entire surface. Landscapes, perhaps, of memories recalled, imagined, dreamt, hallucinated. A forest, a sky, a storm. Creatures timidly suggested among the foliage: the curve of a scaly tail that could belong to a serpent or a mermaid, elongated fingers discreetly emerging from behind the leaves, animal shadows dissolving into the undergrowth. A palette of greens dominates: greens that refuse to mimic the benevolent enchantment of nature. These are synthetic greens, intense and artificial, disconnected from any notion of a lost paradise. Yet, this artificial, industrial green is charged with an intense emotionality. It defines atmospheres laden with anguish, desire, hope, or fear. A territory crafted by imagination, rooted in memory and reverie, but with a concrete materiality. This isn’t a landscape of refuge but an artifice that sketches a scene of strangeness and unease – like the tense moment before a storm.
In contrast, Melikova’s portraits introduce a space of calm and restraint. Shy, veiled faces seek refuge from the gaze behind a flower or stare inexorably into nothingness, projecting themselves beyond the canvas. Pale, freckled skins are marked by soft, pastel tones: diluted browns, greens, beiges, pinks, and reds tracing the lines of the face, hinting at emotions and expressions. They carry an almost childlike purity. The freckles on the skin form a delicate, painterly pointillism. An irregular pattern, without apparent order or reason, that in some moments expands to cover entire faces. These portraits are landscapes, too. Landscapes of intimacy, of fragility and containment. Set against the restlessness of nature, they seem to be its counterpoint: the vulnerable, silent part of a world that enfolds them.
In one final painting, a human figure appears in an urban scene. A sequined dress glimmers, illuminating a body captured in a seated pose. Darkness suggests a nocturnal setting. Perhaps on a bus or at a metro stop. The image hints at how Melnikova’s practice is rooted in her observation of Barcelona’s urban environment, a space and time where vegetation is often absent, evoked only in the decorative motifs of buildings and the carved patterns along city streets. Melikova’s landscapes are not nostalgic images meant for contemplation. Rather, they are textures to be inhabited, first through the gaze, but also with the rest of the senses. Her materiality isn’t ethereal but synthetic, yet infused with poetry. Her work resists a Cartesian divide between humanity and nature. Instead, her paintings create a universe where nature is itself an artifice, a trap, a metaphor, a delirious desire. What is a landscape? Perhaps it is this. A near-hallucination. Something emerging from an altered state of consciousness. An environment where everything seems at once blurred and tangible, suspended and immortalized, yet constantly shifting. Something is about to happen, though this suspended time could be eternal too.
(1) Isabel Valverde. “Le mal du pays(age): nostalgia, paisaje, modernidad.” In Luna, Toni; Valverde, Isabel (dir.) (2015). Paisaje y emoción. El resurgir de las geografías emocionales. Barcelona: Observatori del Paisatge de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra.
Mariella Franzoni text
Alina Melnikova (Vilnius 1983) lives and works in Barcelona. She has exhibited her works extensively across Europe since graduating from the Vilnius Academy of Arts in 2008. Her preferred medium is painting, which allows her to play with the seriousness and traditional views often attributed to figurative oil painting.
In her latest works, Melnikova explores the relationship between naturality and artificiality and its sociocultural reflections.
In 2009, she won the Award for Young Painters in Lithuania. In 2013, she was invited to the international artist residency “La Cité Internationale des Arts” in Paris. Her work has been exhibited in internationally significant art institutions, including the Contemporary Art Center of Tallinn (Estonia), Vilnius (Lithuania), and Krakow (Poland). Alina’s work is part of contemporary art collections such as the Dietrich Mateschitz (Red Bull Collection), Lewben Art Foundation, MO Museum, and SEB Bank. In 2022, her work was included in the book Lithuanian Women Artists: Women Artists in the Visual Arts from the Beginning of the 20th Century to the Present Day by A. Narušytė. She has an upcoming exhibition at the National Lithuanian Art Museum, V. Kasiulis branch, in November 2025.
Spanish below (…)
















¿Qué es un paisaje?
¿Un lugar? ¿Una vista? ¿Una imagen? ¿Un delirio?
El paisaje, dicen, existe solo bajo la mirada del ser humano moderno: el ser de la urbe industrializada, deseoso de escapar de ella, fascinado por un eterno retorno nostálgico hacia una naturaleza originaria. Desde el siglo XVII, las ideas de separación, pérdida, alienación y dispersión han sido inseparables del sentimiento de nostalgia. Una conciencia de fractura irreversible entre el hombre y el mundo, entre el yo y la naturaleza. Un sentimiento que atraviesa la filosofía, la literatura, la poesía romántica y, por supuesto, la pintura de paisaje. En este sentido, la pintura paisajística se ha convertido en una de las encarnaciones estéticas de la nostalgia. Por un lado, la nostalgia remite al pasado y a la memoria, o más bien a un desorden de la memoria: un exceso de deseo por un tiempo perdido, una resistencia a aceptar la irreversibilidad del tiempo, mientras que también se asocia al desarraigo y a la pérdida de lugares de referencia – el mal du pays (1).
Las últimas pinturas de Alina Melnikova, reunidas bajo el título de Raw Dreams, parecen dialogar con, y a la vez cuestionar, esa melancolía, esa separación conmovedora.
La pintora construye sus imágenes con pinceladas de óleo que imitan la inmediatez del trazo de un rotulador: un trazo continuo, preciso y uniforme, casi imposible de difuminar (como en sus trabajos en papel, donde sí emplea el rotulador o el aerógrafo para crear líneas y cuerpos limpios y directos). En estas obras sobre lienzo, la apariencia de trazo continuo surge de una aplicación minuciosa del óleo: la textura no está en la variación de la intensidad del color o el degradado cromático, sino en la yuxtaposición cuidadosa de tonos, mediante pinceladas que buscan mantenerse separadas y evitar la mezcla. El gesto pictórico de Melnikova juega con esta trampa técnica, desafiando, quizás, con un guiño a la espontaneidad del trazo instintivo y naive, la solemnidad de la pintura de paisaje histórica. Así genera escenas que oscilan entre lo figurativo y lo abstracto, donde la imagen no se ofrece como una representación, sino como una insinuación, como el eco visual de un sueño apenas recordado, tal y como sugiere el título de la serie.
En sus dos grandes lienzos, que marcan la atmósfera predominante de este cuerpo de trabajo, conjuntos confusos y densos de formas vegetales y atmosféricas se extienden cubriendo toda la superficie del lienzo. Paisajes, quizás, de imágenes recordadas, imaginadas, soñadas, deliradas. Un bosque, un cielo, una tormenta. Criaturas que se insinúan tímidamente entre la vegetación: la curva de una cola escamosa que podría ser de serpiente o sirena, unos dedos alargados que emergen discretamente entre las hojas, sombras animales que se desdibujan en el follaje. Domina una paleta de verdes que no parece apuntar a emular la naturaleza encantada y benévola: se trata de verdes sintéticos, intensos, artificiales. No remiten a un paraíso perdido. Sin embargo, este verde artificial, industrial, se ve cargado de una emocionalidad intensa. Sirve para definir atmósferas cargadas de angustia, deseo, esperanza o temor. Un territorio fabricado que existe en la memoria y en la ensoñación, pero con una materialidad concreta. No se trata de un paisaje-refugio, sino un artificio que esboza un escenario de extrañeza y desasosiego, como el instante tenso antes de una tormenta.
En contraste, los retratos de Melnikova introducen un espacio de calma y contención. Rostros tímidos, velados, que buscan refugiarse de la mirada tras una flor o miran inexorables hacia la nada, proyectándose fuera del cuadro. Pieles claras y pecosas, atravesadas por tonos suaves y pasteles: marrones, verdes, beiges, rosas y rojos diluidos definen las líneas del rostro y sugieren expresiones y emociones. Transmiten una pureza casi infantil. Las pecas en la piel se convierten en un sutil puntillismo pictórico: un patrón sin orden o razón aparente que, en algunos momentos, se expande y cubre el rostro entero. Estos retratos son también paisajes: paisajes de la intimidad, de lo frágil y lo contenido. Frente a la inquietud de la naturaleza, ellos parecen ser su contrapunto: la parte vulnerable y silenciosa de un mundo que los envuelve.
Una última pintura muestra un cuerpo humano en una escena urbana. Un vestido de lentejuelas brilla, iluminando a un cuerpo inmortalizado en una postura sentada: la oscuridad sugiere una escena nocturna, tal vez en un autobús o en una parada de metro. La imagen desvela cómo la práctica pictórica de Melnikova se enraíza en la observación del entorno urbano de Barcelona, un espacio y tiempo donde la vegetación brilla, a menudo, por su ausencia, o se limita a ser evocada por los motivos decorativos de los edificios y las ceras que acompañan las calles.
Melnikova construye una materialidad que no es etérea, sino sintética y, sin embargo, impregnada de poesía; no se trata de imágenes para contemplar nostálgicamente, sino de una textura que se habita, a partir de la vista, pero también con los demás sentidos. No propicia una distinción cartesiana entre humanidad y naturaleza. Su pintura crea un universo donde la naturaleza es, en sí misma, un artificio, una trampa, una metáfora, un deseo delirante. ¿Qué es un paisaje? Quizá sea esto. Una realidad casi alucinada. Algo que emerge de un estado de conciencia alterado. Un entorno donde todo aparenta ser borroso y tangible a la vez, donde todo está suspendido e inmortalizado, y en proceso de cambio al mismo tiempo. Algo está a punto de acontecer, pero este tiempo suspendido puede ser eterno a la vez.
(1)Isabel Valverde. “Le mal du pays(age): nostalgia, paisaje, modernidad.” En Luna, Toni; Valverde, Isabel (dir.) (2015). Paisaje y emoción. El resurgir de las geografías emocionales. Barcelona: Observatori del Paisatge de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra.
Texto de Mariella Franzoni
Alina Melnikova (Vilnius 1983) vive y trabaja en Barcelona. Ha exhibido sus obras ampliamente en Europa desde que se graduó de la Academia de Artes de Vilnius en 2008. Su medio preferido es la pintura, lo que le permite jugar con la seriedad y las visiones tradicionales que a menudo se atribuyen a la pintura figurativa al óleo. En sus últimas obras, Melnikova explora la relación entre la naturalidad y la artificialidad y sus reflejos socioculturales.
En 2009, ganó el Premio para Jóvenes Pintores en Lituania. En 2013, fue invitada a la residencia internacional de artistas “La Cité Internationale des Arts” en París. Su obra ha sido exhibida en instituciones artísticas de importancia internacional, como el Centro de Arte Contemporáneo de Tallin (Estonia), Vilnius (Lituania) y Cracovia (Polonia). La obra de Alina forma parte de colecciones de arte contemporáneo como la Dietrich Mateschitz (Red Bull Collection), Lewben Art Foundation, MO Museum y SEB Bank. En 2022, su obra fue incluida en el libro Lithuanian Women Artists: Women Artists in the Visual Arts from the Beginning of the 20th Century to the Present Day de A. Narušytė. En noviembre de 2025 va a exponer en el Museo Nacional de Arte de Lituania, en la sede V. Kasiulis.
Què és un paisatge?
Un lloc? Una vista? Una imatge? Un deliri?
El paisatge, diuen, existeix només sota la mirada de l’ésser humà modern: l’ésser de l’urbs industrialitzada, desitjós d’escapar-se’n, fascinat per un retorn nostàlgic etern cap a una naturalesa originària. Des del segle XVII, les idees de separació, pèrdua, alienació i dispersió han estat inseparables del sentiment de nostàlgia. Una consciència de fractura irreversible entre home i món, entre jo i natura. Un sentiment que travessa la filosofia, la literatura, la poesia romàntica i, és clar, la pintura de paisatge. En aquest sentit, la pintura paisatgística ha esdevingut una de les encarnacions estètiques de la nostàlgia. D’una banda, la nostàlgia remet al passat ia la memòria, o més aviat a un desordre de la memòria: un excés de desig per un temps perdut, una resistència a acceptar la irreversibilitat del temps, mentre que també s’associa al desarrelament ia la pèrdua de llocs de referència – el mal du pays (1).
La pintora construeix les seves imatges amb pinzellades d’oli que imiten la immediatesa del traç d’un retolador: un traç continu, precís i uniforme, gairebé impossible de difuminar (com en els seus treballs en paper, on sí que fa servir el retolador o l’aerògraf per crear línies i cossos nets i directes). En aquestes obres sobre llenç, l’aparença de traç continu sorgeix d’una aplicació minuciosa de l’oli: la textura no és la variació de la intensitat del color o el degradat cromàtic, sinó en la juxtaposició acurada de tons, mitjançant pinzellades que busquen mantenir-se separades i evitar la barreja. El gest pictòric de Melnikova juga amb aquest parany tècnic, desafiant, potser, amb una picada d’ullet a l’espontaneïtat del traç instintiu i naive, la solemnitat de la pintura de paisatge històrica. Així genera escenes que oscil·len entre allò figuratiu i allò abstracte, on la imatge no s’ofereix com una representació, sinó com una insinuació, com el ressò visual d’un somni a penes recordat, tal com suggereix el títol de la sèrie.
Als seus dos grans llenços, que marquen l’atmosfera predominant d’aquest cos de treball, conjunts confusos i densos de formes vegetals i atmosfèriques s’estenen cobrint tota la superfície del llenç. Paisatges, potser, d’imatges recordades, imaginades, somiades, delirades. Un bosc, un cel, una tempesta. Criatures que s’insinuen tímidament entre la vegetació: la corba d’una cua escamosa que podria ser de serp o sirena, uns dits allargats que emergeixen discretament entre les fulles, ombres animals que es desdibuixen al fullatge. Domina una paleta de verds que no sembla apuntar a emular la natura encantada i benèvola: es tracta de verds sintètics, intensos, artificials. No remeten a un paradís perdut. Aquest verd artificial, industrial, però, es veu carregat d’una emocionalitat intensa. Serveix per definir atmosferes carregades d’angoixa, desig, esperança o por. Un territori fabricat que existeix a la memòria i al somieig, però amb una materialitat concreta. No és un paisatge-refugi, sinó un artifici que esbossa un escenari d’estranyesa i desassossec, com l’instant tens abans d’una tempesta.
En contrast, els retrats de Melnikova introdueixen un espai de calma i de contenció. Rostres tímids, vetllats, que busquen refugiar-se de la mirada darrere d’una flor o miren inexorables cap al no-res, projectant-se fora del quadre. Pells clares i pecoses, travessades per tons suaus i pastissos: marrons, verds, beixos, roses i vermells diluïts defineixen les línies del rostre i suggereixen expressions i emocions. Transmeten una puresa gairebé infantil. Les pigues a la pell es converteixen en un subtil puntillisme pictòric: un patró sense ordre o raó aparent que, en alguns moments, s’expandeix i cobreix la cara sencera. Aquests retrats són també paisatges: paisatges de la intimitat, del que és fràgil i del contingut. Davant la inquietud de la natura, ells semblen ser-ne el contrapunt: la part vulnerable i silenciosa d’un món que els envolta.
Una darrera pintura mostra un cos humà en una escena urbana. Un vestit de lluentons brilla, il·luminant un cos immortalitzat en una postura asseguda: la foscor suggereix una escena nocturna, potser en un autobús o en una parada de metro. La imatge revela com la pràctica pictòrica de Melnikova s’arrela a l’observació de l’entorn urbà de Barcelona, un espai i temps on la vegetació sovint brilla per la seva absència, o es limita a ser evocada pels motius decoratius dels edificis i les ceres que acompanyen els carrers.
Melnikova construeix una materialitat que no és etèria, sinó sintètica i, tanmateix, impregnada de poesia; no són imatges per contemplar nostàlgicament, sinó una textura que s’habita, a partir de la vista, però també amb els altres sentits. No propicia una distinció cartesiana entre humanitat i naturalesa. La seva pintura crea un univers on la natura és, en si mateixa, un artifici, un parany, una metàfora, un desig delirant. Què és un paisatge? Potser és això. Una realitat gairebé al·lucinada. Això emergeix d’un estat de consciència alterat. Un entorn on tot sembla ser borrós i tangible alhora, on tot està suspès i immortalitzat, i en procés de canvi alhora. Alguna cosa és a punt d’esdevenir, però aquest temps suspès pot ser etern alhora.
(1)Isabel Valverde. “Le mal du pays(age): nostàlgia, paisatge, modernitat.” A Lluna, Toni; Valverde, Isabel (dir.) (2015). Paisatge i emoció. El ressorgiment de les geografies emocionals. Barcelona: Observatori del Paisatge de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra.
Text de Mariella Franzoni
Alina Melnikova (Vilnius 1983) viu i treballa a Barcelona. Ha exhibit les seves obres àmpliament a Europa des que es va graduar de l’Acadèmia d’Arts de Vilnius el 2008. El seu mitjà preferit és la pintura, cosa que permet jugar amb la serietat i les visions tradicionals que sovint s’atribueixen a la pintura figurativa a l’oli. A les seves darreres obres, Melnikova explora la relació entre la naturalitat i l’artificialitat i els seus reflexos socioculturals.
El 2009, va guanyar el Premi per a Joves Pintors a Lituània. El 2013, va ser convidada a la residència internacional d’artistes “La Cité Internationale des Arts” a París. La seva obra ha estat exhibida en institucions artístiques d’importància internacional, com ara el Centre d’Art Contemporani de Tallinn (Estònia), Vilnius (Lituània) i Cracòvia (Polònia). L’obra d’Alina forma part de col·leccions d’art contemporani com ara la Dietrich Mateschitz (Red Bull Collection), el Lewben Art Foundation, el MO Museum i el SEB Bank. El 2022, la seva obra va ser inclosa en el llibre Lithuanian Women Artists: Women Artists a les Visuals Arts de la 20. Century a la Present Day d’A. Narušytė. El novembre de 2025 exposarà al Museu Nacional d’Art de Lituània, a la seu V. Kasiulis.